Desprenen pampallugues fins i tot a la foscor, fins i tot quan els han vestit de dol.
Sense creure en el destí, il·luminen el seu camí. Sense creure en les paraules que els prometien l’infinit.
Recórrer el teu cos amb desesperació perquè no puc acariciar la teva ment. És aquest el límit, tocar-te sencera i no arribar-te mai del tot, no sentir-te a prop.
És llavors quan penso que t’espero avui, potser demà i només desitjo tenir-te al meu costat, encara que sigui tard, encara que sigui poc. 💕
Inicia sessió per respondre a aquest xiu.
No hi ha respostes encara. Sigues el primer a respondre!
