Entrava a la seva ment com qui obre una finestra en silenci,
regirant pensaments amb dits de llum, sense trencar cap ombra
Sabia fer-li sentir allò que les paraules callen, el tremolor amagat entre síl·labes, la veritat que s’esmuny entre sospirs
Desitjava besar-lo com qui roba un instant al temps, un petó furtat però etern, una promesa sense veu
Estimar-lo fins que fos conscient que la seva presència era com una música suau que no saps quan comença, però ja no pots deixar de sentir..
S..❤️
Inicia sessió per respondre a aquest xiu.
No hi ha respostes encara. Sigues el primer a respondre!
