Dos temps, i dues morts, i un sol feixisme
que encara va parint monstres de fira
arrapats a la mamella, amb el cinisme
d’aquell qui sap mentir tal com respira.
L’Aurora i en Guillem, com un corcó,
des del fons de la tomba els fan encara por.
I volen amagar-los, i els difamen,
n’estripen les imatges, p’rò és en va...
Són vius, per sempre vius dins les memòries,
i les seves històries
no es poden esborrar.
Són sorra a l’engranatge d’un Estat
que ven al món un somriure enverinat.

Inicia sessió per respondre a aquest xiu.
No hi ha respostes encara. Sigues el primer a respondre!