El pas que no s’ha de fer.
Ai, fills, això va passar una nit que el Tibidabo era tan quiet que ni els grills gosaven cantar. Caminava prop de l’antic funicular quan vaig notar un aire fred que no venia pas de la muntanya. Darrere meu, unes passes lentes, com si algú arrossegués els peus. Em vaig girar i no hi havia ningú, però la barana vibrava, com si algú invisible s’hi hagués recolzat. Llavors, una veu suau va dir: “No pugis més amunt.” I et juro que vaig fer cas.
Inicia sessió per respondre a aquest xiu.
No hi ha respostes encara. Sigues el primer a respondre!
