Oh cambres de mos fills, plenes de fades!
Oh seny de la muller, ple de destí!
Oh, a mon voltant, mirades confiades
que en mi reposen com si fos diví!
Qui un temps va ésser l'indolent donzell
de sa naixent solemnitat s'espalma
i estic empallegat amb un reialme
i somric jo mateix de mon mantell.
Dotze hores són tocades, tot ho esmenta,
la llum amiga es torna indiferenta;
obro la porta; a la foscor d'enllà
camino lent, amb por de profanar,
perquè la nit és, com la mort, viventa.
Inicia sessió per respondre a aquest xiu.
No hi ha respostes encara. Sigues el primer a respondre!
